NEPUTINȚĂ (IMPOTENCIA) - Klausenburg Publishing House Blog

duminică, 3 mai 2020

NEPUTINȚĂ (IMPOTENCIA)

Aici sunetul pietrificat al goliciunii, uimirea pe care o au
focurile copilăriei și aroma pământului atunci când plouă.
Aici dor cimitirele și tirania lor de oase.
Tremură zorii la fel ca noaptea în agonia ei de lumină.
Beau întunericul singuratic în ulciorul mizeriei.
Zumba focului care încă supraviețuiește în cicatricea vie a gurii.
Nu știu dacă să râd de neputință atunci când doare cuvântul de dragoste.
Sunt cel mai rău de pe umărul ridurilor, peste degetele trandafirii
care devorează strălucirea: sunt cel mai rău când nu pot merge
deasupra apelor mării, nici să-ți rețin trupul într-o dimineață
de pini, nici să reinventez un paradis.
Un mănunchi de oase mi-a străpuns cerul gurii: în sete, doar cobor
până când mă voi stinge în sânii opaci ai unui tril.
Sunt cel mai rău trecător de pe platformele de mucegai:
pieptul meu se îndepărtează, ca acea pasăre a zorilor
care s-a lăsat învăluită de vântul de nord al unui timp impasibil și vast.

Din cartea: Umbra suspiciunii, 2020

©André Cruchaga, 30.04.2020
© Traducerea Ioana HAITCHI, 03.05.2020, Klausenburg


IMPOTENCIA


Aquí el sonido petrificado de la desnudez, el asombro que tiene
los fuegos de la infancia y el aroma de la tierra cuando llueve.
Aquí duelen los cementerios y su tiranía de huesos.
Tiembla el alba igual que la noche en su agonía de la luz.
Bebo la oscuridad solitaria en el cántaro de la miseria.
Zumba el fuego que aún pervive en la cicatriz viva de la boca.
No sé si reír de impotencia cuando me duele la palabra amor.
Soy lo peor sobre el hombro de las arrugas, sobre la rosa de peces
que devora el resplandor: soy lo peor cuando no puedo caminar
sobre las aguas del mar, ni retener tu cuerpo en una mañana
de pinos, ni reinventarte un paraíso.
Un manojo de huesos horada mi paladar: en la sed solo desciendo
hasta desvanecerme en los senos opacos de un trino.
Soy el peor transeúnte sobre andenes de moho:
mi pecho es remoto, como aquel pájaro de la aurora
que se embriaga en el cierzo de un tiempo impasible y vasto.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.

©André Cruchaga
© Tablou Lars Axa Larsson


IMPOTÈNCIA

Ací el so petrificat de la nuesa, la sorpresa que tenen
els focs de la infància i l’aroma de la terra quan plou.
Ací fan mal els cementiris i la seua tirania d’ossos.
Tremola l’alba com la nit en la seua agonia de la llum.
Bec la foscor solitària en el càntir de la misèria.
Brunzeig el foc que encara perviu en la cicatriu viva de la boca.
No sé si riure d’impotència quan em fa mal la paraula amor.
Sóc el pitjor damunt el muscle de les arrugues, damunt de la rosa de peixos
que devora el resplendor: sóc el pitjor quan no puc caminar
a sobre les aigües del mar, ni retindre el teu cos en un matí
de pins, ni reinventar-te un paradís.
Un grapat d’ossos forada el cel del meu paladar: en la set només descenc
fins a esvanir-me en els pits opacs d’un refilet.
Sóc el pitjor transeünt damunt d’andanes de molsa:
el meu pit és remot, com aquell ocell a trenc d’alba
que s’embriaga en el cerç d’un temps impassible i vast.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

Semnatura Ioana-page-001

Niciun comentariu:

Trimiteți un comentariu